La fitxa núm. 6625/3 d’Optimot, el servei de consultes lingüístiques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, explica que hi ha deu municipis amb topònims oficials no normatius, i que «en usos no oficials es recomana fer servir sempre la forma normativa des del punt de vista lingüístic». Aquesta fitxa s’actualitzà per darrer cop el 22 de març de 2022.

El 17 de novembre de 2020 el mateix Departament de Cultura aprovava el Decret 133/2020, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia. Diversos articles d’aquest decret fan d’ús obligatori els topònims oficials (fins i tot els que no són normatius, perquè són oficials) en usos no oficials: a la premsa i publicitat (art. 5.1), a l’edició de mapes i guies (art. 5.2) i als llibres de text, material didàctic i publicacions destinades a l’ensenyament reglat i no reglat (art. 8).

És a dir, la fitxa 6625/3 d’Optimot recomana no fer servir les formes oficials dels topònims que encara les tenen no normatives, i per tant, recomana no complir els articles 5.1, 5.2 i 8 del Decret 133/2020. I ho recomana amb tota la raó del món, perquè aquests topònims que tenen formes oficials no normatives no compleixen la llei, i generen frau de llei en l’aplicació del Decret 133/2020, com s’explica aquí. Així doncs, tenim la contradicció que el Departament de Cultura ha de recomanar no complir alguns articles d’un decret del Departament de Cultura perquè obliguen a usar unes formes toponímiques que contradiuen la llei de Política Lingüística. El lògic i més raonable és que el Govern resolgui d’ofici aquesta situació esperpèntica.

Tenim una altra mostra d’incoherència a la Carta del paisatge del Priorat, preparada pel Departament de Territori. Segons especifica la pàgina web oficial que l’allotja, un dels seus objectius és «impulsar la candidatura del Priorat com a Patrimoni de la Humanitat». Tot i que la forma oficial d’un dels municipis que formen part de la comarca és «Cabacés», el document usa la forma normativa d’aquest topònim, «Cabassers», perquè és la que respecta les disposicions de l’ONU i la UNESCO sobre toponímia, considerada patrimoni cultural immaterial de la humanitat. I tenint en compte que entre els objectius del document hi ha la declaració de la comarca com a Patrimoni de la Humanitat, és obvi i evident que cal seguir la normativa de qui atorga aquesta condició i escriure la toponímia de forma adequada, segons les disposicions que la protegeixen. De nou, veiem com un Departament del Govern obvia l’oficialitat impròpia d’un topònim i usa la forma correcta de la seva grafia, perquè usar la forma oficial (que vulnera la legislació i la norma lingüística) podria causar un perjudici davant d’un organisme internacional. El que no podem acceptar per mostrar fora de casa, tampoc no ho podem acceptar a casa.

Aquests exemples no són res més que una altra prova de la incoherència que suposa mantenir formes toponímiques oficials no normatives, contra la raó, la llei i el sentit comú. Davant d’això, el Govern ha de ser conseqüent i oficialitzar les formes correctes d’uns topònims que tenen formes oficials incorrectes de manera arbitrària.

Un dels arguments que usen els partidaris de mantenir deturpacions a les grafies oficials dels topònims que encara pateixen aquest problema és «el sentir popular». És un concepte eteri, no recollit a la legislació sobre la matèria i enganyós. Quan parlen de «sentir popular» es refereixen al seu propi, al dels partidaris de continuar imposant les deformacions lingüístiques a tothom. En canvi, la gent que no té cap preferència per les formes antinormatives, i la que reclama que es compleixi la norma també tenen sentiments. I la llei al seu costat. Ho proven els decrets de denegació dels canvis de grafia de Josa i Tuixén (2004) i la Torre de Cabdella (2015). En ambdós decrets s’exposa que les sol·licituds foren fonamentades en el consens i la voluntat dels veïns en l’ús social de les deturpacions «Josa i Tuixent» i «la Torre de Capdella» respectivament. És a dir, el «sentir popular». Però el «sentir popular» no pot ser l’excusa per a vulnerar la llei, i en ambdós casos al motiu de la denegació hi llegim que la pretensió «vulnera el contingut de l’article 18 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, segons el qual els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans». Justament el mateix article de la mateixa llei que vulneren més de 100 topònims que encara són oficials contra aquesta disposició, incloent el nom de 10 municipis.

Tot i haver-los denegat la rebequeria de voler tenir faltes ortogràfiques al nom oficial del municipi, se’ls acontentà deixant-los oficialitzar deturpacions per als noms oficials de diversos nuclis de població, incloent Tuixent i la Torre de Capdella (entès, aquest darrer, com a nucli, tot i que el municipi té la grafia correcta, la Torre de Cabdella), Això es féu, però, arbitràriament i contra l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, per la qual cosa l’acte administratiu d’oficialització d’aquests errors és nul de ple dret, i cal revertir-lo i tornar a oficialitzar les formes correctes, vigents abans de fer aquesta irregularitat.

També, a banda, els ajuntaments d’aquests dos municipis usen a tort, contra la Llei 1/1998 i el Decret 133/2020, les formes deturpades, no oficials, per als noms dels seus municipis, de manera que fins i tot les seves pàgines web els fan anar: josaituxent.cat i torredecapdella.org.

Campmany és un dels deu municipis catalans que encara avui mantenen com a forma oficial del seu topònim una deturpació prenormativa, en el seu cas Capmany. Tant l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans com l’Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines coincideixen a assenyalar que l’ètim del mot és el llatí Campo Magno, és a dir, camp gran. El Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya, tot i que fa constar la deturpació «Capmany» perquè és, il·legalment, la grafia oficial del topònim, apunta que la forma Campo Magno apareix ja al segle XII, i ressalta que «la grafia oficial, Capmany, ‘cap gros’, és lingüísticament inapropiada». Per una altra banda, Joan Coromines recull les formes Campo magno el 1186 i el 1246. Documenta la vacil·lació Campmany – Capmany per al nom de lloc el 1278. Afegeix que a causa de la grafia catalana, fruit de la vaciil·lació del 1278, s’originà la falsa etimologia curialesca «Capite magno» (cap gros) en un document del 1362, i acaba la seva nota afirmant que «és lamentable que les autoritats locals de Campmany hagin restablert l’absurda grafia Capmany, i es resisteixin rebecament a la bona, adoptada oficialment des de 1933» (OnCat, Vol. III, 224). Efectivament, la «Llista dels noms dels Municipis de Catalunya» del 1933 fixa la grafia Campmany (p. 12), i així s’oficialitzà al BOGC, n. 119, 14/11/1933, p. 991.

Abans de la normativització del 1933, el topònim fou fixat com Capmany (Capmani a l’índex) al II volum, pàg. 364 del  Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España : dispuesto por riguroso órden alfabético entre las provincias, partidos judiciales, ayuntamientos, y entidades de poblacion, publicat el 1867. Però aquesta fixació la dugué a terme una institució castellana en un moment en què la llengua catalana no estava ni tan sols normativitzada (cosa que passaria el 1913).

El 1995 els Quaderns de la Revista de Girona, núm, 61, dedicà el monogràfic a «Capmany», escrit amb la grafia oficial i no la normativa al títol. L’obra d’A. Egea i M. Roig dedica un breu apartat, a les pàgines 82 i 83, titulat «Capmany o Campmany», on repassa de forma força neutral el procés que portà a l’oficialització de la deturpació el 1984. Resumeix el problema així:

El 1918 el mestre Gregori Artizà defensava al llibre Noticies historiques del territori i poble de Capmany la grafia «Capmany», prenent una anècdota com un tot, i basant-se en l’etimologia curialesca del 1278 «Capite Magno», provocada per la vacil·lació catalana Capmany per Campmany. D’això l’home en fa mitologia i especula sobre tres vil·les romanes, la més gran de les quals seria el «cap gran». Són disbarats sense cap classe de fonament, que tanmateix provocaren una queixa del batlle del municipi el 1933, quan la Generalitat fixà la forma Campmany per al topònim, amb l’argument que «s’ha vingut usant dit nom [Capmany] des de temps inmemorial».

La parròquia, en canvi, utilitza la forma Campmany (si bé deturpada en Campmañ pel procés de castellanització) des del 1795. El 1981, un estudi de M. Josepa Arnall no deixava cap espai al dubte: «del llatí campus magnus, camp gran», on exposa la deformació Capmany – Capite Magno a partir del 1278.

El 1981 un estudi heràldic d’Armand de Fluvià, encarregat per l’ajuntament, acontenta el consistori tot indicant que «les referències històriques al poble de Capmany» són una llarga llista de Campmany.

La reacció de l’Ajuntament a l’oficialització de la forma «Campmany per part de la Generalitat el 1983 fou un «això sempre ha sigut així» de manual, en defensa de la forma deformada «Capmany», i la Generalitat cedí finalment a la ignorància, com en altres casos, i permeté oficialitzar la forma Capmany el 1984.

El criteri que se solia seguir la dècada de 1980 per a cedir a la voluntat arbitrària dels ajuntaments era considerar que el topònim pertanyia als veïns dels llocs, representats per aquells consistoris. Tanmateix, un topònim pertany a tota la comunitat lingüística, i per tant s’ha d’escriure segons l’etimologia i les normes de l’idioma, i no segons la voluntat arbitrària de ningú. A banda, és clar, que aquest afer actualment està legislat, i la norma obliga a oficialitzar les formes correctes d’acord amb l’autoritat lingüística del país, que és l’Institut d’Estudis Catalans. És per això que la forma «Capmany» és oficial de manera il·legal, per contradir l’article 18.1 de la Llei 1/1998, i cal restaurar la forma Campmany immediatament.

Articles relacionats:
–Anàlisi de la resposta de l’Ajuntament de Capmany al Senat
–El Senat demana als ajuntaments dels municipis amb topònims franquistes que compleixin la Llei de Memòria Democràtica
–Per llei atàvica, capmanyenc de Capmany
–Topònims franquistes

L’article 8 del decret 133/2020 estableix que «els llibres de text, els materials didàctics i, en general, les publicacions que, en suport físic o digital, es destinen a l’ensenyament reglat i no reglat a Catalunya han de fer constar els topònims de Catalunya en la forma oficial.» Això implica que s’hi han d’incloure les formes deturpades i al·lòctones, que encara són els noms oficials d’alguns municipis i nuclis, tot i que la Llei 1/1998 requereix que només es puguin oficialitzar formes normatives, d’acord amb l’IEC. Si bé això és un problema per a la població en general, perquè s’ensenya a escriure acientíficament diversos topònims, aquest greuge es magnifica als municipis afectats, que és on més i més sovint s’escriuen aquests topònims incorrectes. Per què a la canalla d’aquests llocs se’ls ha d’inculcar un error? Per què se’ls ha d’ensenyar a escriure el nom del seu poble d’una manera que el manual d’ortografia de l’idioma assenyala com a falta ortogràfica? Per què s’ha de transmetre als infants les manies i el fracàs dels adults? Aquest és, sense cap mena de dubte, l’efecte més perjudicial de la toponímia oficial no normativa: l’engany als petits, fent-los escriure el nom del lloc on viuen sense base científica i de forma arbitrària. Els nens han d’aprendre a escriure el nom del lloc on viuen segons les normes de l’idioma, segons l’etimologia d’aquell nom, segons la raó, i no segons la imposició maniàtica de ningú. És culpa dels mestres, que s’ensenyin deturpacions? No, en absolut! Els mestres només compleixen la seva obligació i ensenyen allò que està oficialitzat i regulat. A banda, els nens també aprenen la grafia errònia veient-la arreu fora de l’escola: als indicadors de la carretera de la població, als panells informatius municipals, als fulletons de promoció, etc. Aquesta situació és culpa del Govern, que, havent constatat que els ajuntaments afectats no mouen un dit des de fa 24 anys per a resoldre el problema tot i tenir-ne l’obligació, ha de saber imposar la seva autoritat i fer-los complir la llei, com la compleixen tots els altres municipis. Ni que sigui només per a protegir als petits. Per això sol ja val la pena.

Al municipi de Josa i Tuixén se li va denegar el canvi de denominació oficial per la de «Josa i Tuixent» el 2004, però tanmateix se li va permetre oficialitzar la deturpació «Tuixent» per al nucli i cap de municipi, Tuixén, i apareix així a la segona edició del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. L’Ajuntament de la Torre de Cabdella també va pretendre oficialitzar la deturpació «la Torre de Capdella» com a nom oficial del municipi, i també li fou denegada la pretensió. Per contra, se li va permetre oficialitzar formes incorrectes per a diversos nuclis del municipi: Aguiró, la Torre de Capdella (per al cap del municipi) Central de Capdella, Capdella i Obeix, substituint les formes normatives de Guiró, la Torre de Cabdella, Central de Cabdella, Cabdella i Oveix.

Els actes administratius d’oficialització de deturpacions per a aquests nuclis de població es van fer contra el que disposa l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, i contra la Llei 8/1991, de 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans. Per tant, d’acord amb l’article 47.2 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques, l’oficialització d’aquestes formes deturpades és nul·la de ple dret. De fet, aquesta oficialtizació, arbitrària en tant que no s’ajusta a dret, és subjecta al principi d’interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics, contemplat a l’art. 9.1 de la Constitució espanyola, pel qual aquestes actuacions administratives han de ser declarades il·legals.

El Registre del sector públic local de Catalunya i el Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya han de tornar a fer constar les formes normatives, que foren substituïdes irregularment.

El 16 de març l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) posava en marxa un joc anomenat Wordle Toponímic, inspirat en el popular joc Wordle, on els participants han d’encertar en sis intents un topònim català amagat a les caselles. Abans d’iniciar el joc, una pantalla prèvia dona les instruccions als participants. Ens vam adonar que un dels tres exemples usats per a ensenyar a jugar al joc, a la pantalla d’instruccions, era la deturpació «Rialp» (fig. 1, esquerra). La forma normativa d’aquest topònim és «Rialb», però encara és oficial la incorrecció «Rialp», tot i que la llei ho prohibeix explícitament. En detectar que s’usava com a exemple una grafia incorrecta, que per molt oficial que sigui contravé la legalitat vigent, vam fer una piulada exposant la situació.

El dia 18 de març, en tornar a usar el joc toponímic de l’ICGC, vam veure que la pantalla d’inici ja no mostrava la deturpació «Rialp», que fou substituïda pel topònim normatiu Renau (fig. 1, dreta). Novament, vam fer una altra piulada adreçada a l’ICGC, en aquest cas agraint-li la correcció. Tanmateix, la situació idònia hauria estat que l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya hagués pogut corregir la deturpació, i mantenir a la pantalla d’exemple la forma Rialb, en lloc de la incorrecció «Rialp». No ho va fer perquè la forma «Rialp» és encara la grafia oficial del nom d’aquest municipi, i tot i que ho és de manera completament il·legal, cal que el Govern compleixi la llei i oficialitzi la forma correcta d’aquest topònim (i descarti la incorrecta i encara oficial) abans que l’administració pugui usar la forma Rialb. És a dir, per tal que l’administració pugui complir la llei, el Govern l’ha de complir primer i oficialitzar la forma normativa d’aquest nom de lloc. Davant d’aquesta situació, l’ICGC va optar per substituir «Rialp» per Renau a la pantalla d’exemples, amagant la deturpació oficial.

Rialb no és l’únic cas en aquestes circumstàncies tan lamentables: hi ha més de cent topònims, a Catalunya, que incompleixen la legalitat i que tenen com a oficials formes que no els corresponen. Entre ells, els noms de nou municipis més. Aquesta situació crea greus perjudicis: a més de la vulneració de la legislació catalana, també vulnera els principis de l’Estat de Dret, i normativa internacional de l’ONU i la UNESCO sorbe la protecció de la toponímia com a patrimoni immaterial de la humanitat. És urgent que el Govern faci complir la legislació a la toponímia oficial de Catalunya, i ho pot fer d’ofici.

Perquè no calgui amagar allò que no té justificació ni lingüística ni legal, el que cal és corregir i fer que el 100% de la toponímia oficial catalana sigui normativa. Només depèn del Govern de Catalunya que això sigui així.