La idea antiquada de voler fer votar l’ortografia i l’etimologia ve dels anys de 1980. Llavors fins i tot alguns especialistes, com Moreu-Rey, defensaven la patrimonialització dels topònims, i estava estesa la idea que el nom era dels qui vivien al lloc. Això avui en dia està superat del tot, i els topònims es consideren patrimoni cultural immaterial de la humanitat, no propietat dels qui circumstancialment viuen als llocs que designen (com reconeix el segon paràgraf del preàmbul del Decret 133/2020). El 1985 es va fer una votació a mà alçada al bar de Cabassers, sense avisar a tota la població, sense cens i sense control de cap mena, i d’aquí que aquesta idea de votar l’ortografia encara vulgui ser vista com a vàlida per alguns. Si voleu conèixer amb més detalls com va anar tot allò, podeu llegir aquest article que ho explica. Avui això no és ni tan sols legalment possible: els ajuntaments poden organitzar consultes sobre allò que tenen competències, i no les tenen per a decidir si han de complir o no les lleis, ni per a fixar l’ortografia de cap topònim, que és una tasca que la llei encomana a l’IEC. No es pot mantenir una mirada antiquada, de fa quaranta anys, sobre el problema que suposa tenir un topònim escrit com si el català no tingués normes i a causa de la dictadura. Perquè si es pogués votar quina grafia es vol per a un topònim, per què limitar-ho a només una de les moltes prenormatives que hi ha hagut? En el cas de Cabassers, als documents escrits abans de la normalització de 1933 el topònim es troba de moltes maneres: Avicabescer, Avincabacer, Cabacer, Cabacers, Cabaçers, Cabasses, Cabases, Cabacés, Cabaces, Cabaçes, etc. Què justificaria, en una votació, exclure de la tria totes les grafies prenormatives excepte una?
Cabassers.org no li ha dit mai a ningú com ha d’escriure res (d’altres, en canvi, no dubten a coaccionar, amenaçar i censurar perquè només s’usin formes incorrectes). Cabassers.org li diu a l’administració pública que faci el favor de complir la llei i escriure bé els topònims oficials, però no li diu a cap particular què ha de fer ni com: la llibertat és un valor absolut i irrenunciable, i rebutgem qualsevol imposició. Per això no acceptem la imposició que suposa haver d’usar un topònim oficial escrit segons una mania heretada de la repressió lingüística del franquisme i no com diuen l’ortografia i la legislació.
Al quilòmetre 1133 de l’autovia A7 hi ha un cartell que indica el “Viaducte Estany Gelat”. El Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya recull a la cartografia del terme municipal de Mont-roig del Camp, com a nom del barranc que creua aquest viaducte, el de “Barranc de l’Estany Salat”. Un altre topònim relacionat present al nomenclàtor és la “Platja de l’Estany Salat”.
L’Autovia A7 pertany a la Red de Carretaras del Estado i és competència del Ministerio de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana.
L’article 6.1 del DECRET 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia diu que “La retolació a totes les vies urbanes i interurbanes dins el territori de Catalunya ha de fer constar els topònims de Catalunya exclusivament en la seva forma oficial.”
Per tant, hem sol·licitat al Departament de Territori que en l’exercici de les seves competències demani al Ministerio de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana que es corregeixi el cartell mencionat anteriorment i s’hi faci constar el topònim a què es refereix amb la seva forma oficial, que és Estany Salat.
Addicionalment, hem detectat un altre error a Google Maps que també té com a protagonista aquest nom de lloc: mescla els topònims “Rasa dels Rucs” i “Barranc de l’Estany Salat”, combinant-los en un inexistent “Rasa dels Rucs Gelat“:
La cartografia oficial del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya mostra els dos cursos d’aigua correctament diferenciats per “Rasa dels Rucs” i “Barranc de l’Estany Salat”:
Per a més informació sobre el topònim Estany Salat podeu llegir aquest article. La imatge de la portada d’aquest text ha estat manllevada d’Antoni Veciana.
La diferència entre toponímia prenormativa, toponímia normativa i toponímia franquista és la data. Un exemple:
VICH, 1877. El català no tingué normes fins el 1913. VICH és una forma prenormativa. No estava ni correcta ni incorrectament escrit, no hi havia norma:
VIC, 1936. Des de 1913, la llengua tenia normes lingüístiques, i el 1933 l’Institut d’Estudis Catalans normativitzà la toponímia i la Generalitat oficialitzà els noms de lloc escrits segons les normes de l’idioma. VIC estava escrit correctament, segons la norma:
VICH, 1951. El franquisme va tornar a les formes prenormatives, anteriors a l’oficialització de la Generalitat de 1933, per a desprestigiar la llengua catalana. VICH aquí ja és una forma incorrecta (deturpada), que no segueix la norma:
VIC, 1978. Un cop restaurada la Generalitat, la immensa majoria dels municipis recuperaren les formes toponímiques legalitzades el 1933 segons la norma de l’Institut d’Estudis Catalans. Al cartell, VIC torna a ser la forma correcta i normativa:
Quan diguin que Cabacés, Capmany, Lladó o Rialp ja s’escrivien així abans del franquisme, recordeu aquest exemple de VIC, que explica per què la toponímia prenormativa usada oficialment a partir del franquisme és franquista: sense això, VICH no hauria tornat el 1939.
Josep Caixàs, que va ser batlle de Lledó d’Empordà de 1979 a 2003 va escriure el 2010 un article titulat «El nom de “Lladó», publicat per la revista El Cornetí al seu darrer número, el 4. Caixàs va ser el batlle que el 1981 va fer tot el que va poder perquè la Generalitat no oficialitzés la forma normativa del topònim i que continués com a oficial la forma Lladó, imposada pel franquisme. El Ple del 8 de gener de 1982 va arribar a acordar que «el nom de la població és LLADÓ amb “A”, i tota la correspondència que no vingués amb aquest nom seria tornada al seu lloc de procedència». Es pot veure tota la documentació de l’Ajuntament de Lledó d’Empordà relacionada amb aquesta matèria aquí.
Al text de 2010 Caixàs ofereix una justificació espúria de la grafia “Lladó”. El subtítol de l’article deixa clara la seva visió: “La Generalitat li va donar el nom equivocat al poble”. I el primer paràgraf fixa el sentit de tot el tex: “Cal fer una afirmació clara i taxativa: el nom és Lladó”.
A l’article hi comet un error de base comú a tots els qui han pretès defensar grafies impròpies per als topònims: no voler tenir en compte la normativa lingüística. Curiosament, aquesta mania de no voler aplicar les normes ortogràfiques només afecta als noms de lloc, i mai (o rarament) a qualsevol paraula comuna; no s’ha vist mai a ningú discutint si les erres mudes s’han de representar als noms fuster, ferrer o sabater; o si la lletra a pot portar accent tancat. També, curiosament, els qui no accepten la normativa lingüística per a determinats topònims l’accepten per a totes les altres paraules. Encara més; l’accepten també per a tots els topònims que no siguin el del lloc on viuen, i veuen clarament que Vich, Serchs o Bañolas són formes totalment inacceptables. Però en canvi pretenen defensar les grafies Lladó, Cabacés, Rialp, Capmany o Figaró amb una ceguesa que els impedeix veure que són tan inacceptables com Vich, Serchs o Bañolas per exactament el mateix motiu: no estar adaptades a la normativa de la llengua catalana.
Caixàs basa els seus arguments en com veu escrit el topònim a la documentació antiga. Comença amb la primera menció coneguda, Lucduno, al segle X, i fa un repàs de les diferents formes llatines del nom. Explica que a les visites pastorals dels bisbes de Girona d’entre 1314 i 1594 documenta la grafia “Lladó”. Cal dir que no difon la falsedat que va escriure Lluís Prat el 1991, afirmant que la grafia “Lladó” ja es trobava així escrita el segle X, creença força arrelada en uns quants lledonencs des que Prat va fer circular aquesta mentida. Caixàs demostra conèixer l’article de Prat, perquè li manlleva frases literals i n’hereta també alguns defectes. Més endavant afegeix en paràgraf a part que “existeix una manera tradicional d’escriure Lladó perquè és una forma que compta amb centenars d’anys d’existència i, sobretot, perquè des del segle XVI pràcticament és l’única que s’ha usat”. L’argument és espuri; no té en compte que la llengua catalana no va ser normativitzada fins el 1913 per les circumstàncies polítiques nacionals a partir de 1714, i que la normativa lingüística no s’aplicà a la toponímia oficial fins que va ser legalment possible fer-ho, el 1933. Voler justificar una grafia per com s’escrivia abans de l’aparició de la norma ortogràfica és un error. Intenta reforçar el seu argument dient que “l’historiador Pere Vayreda i Olivas, en la seva obra cabdal El Priorat de Lladó i les seves filials, de l’any 1930, cita diferents filòlegs que ratifiquen al forma Lladó, com també la corroboren documents de l’arxiu parroquial -baptismes, casaments, òbits, testaments, llibres d’obra i de les Visites Pastorals- que acaben per establir un veredicte inapel·lable”. Vayreda, en realitat, només especula sobre l’etimologia del nom a la pàgina 16 de la seva obra, i a les pàgines 24 i 25 es limita a fer un repàs a les formes llatines del topònim. Contràriament al que afirma Caixàs, no cita a cap filòleg. Vayreda cita l’historiador Josep Pella i Forgas (i una hipòtesi seva sobre l’origen grec del topònim Lledó), i Joaquim Casas i Carbó, un advocat barceloní amic de Pompeu Fabra, i un dels principals responsables de la campanya lingüística de 1890 a la revista L’Avenç, que va posar les bases de la normativització de la llengua catalana. I Casas en cap cas no es va pronunciar sobre la manera d’escriure el topònim, sinó que es va limitar a dir que la forma “Lucdunum” era d’una alta vàlua per a cercar l’origen etimològic del nom. Caixàs, de nou, ignora volgudament que el 1930, data de publicació del llibre de Vayreda, la normalització toponímica encara no s’havia fet, i si Lledó s’escrivia d’una manera o una altra no era ni tan sols al debat públic, simplement perquè la forma normativa, Lledó, encara no havia estat fixada per l’IEC. I de nou hem de recordar-ho: la manera d’escriure una paraula abans de l’establiment de la norma lingüística no és cap argument, i encara menys un “veredicte inapel·lable”, com escriu Caixàs.
Continua dient que la Generalitat “li va donar el nom equivocat al poble”, referint-se a la forma Lledó d’Empordà. La Generalitat no li va donar cap nom al poble; simplement va oficialitzar la grafia atenent a la norma ortogràfica. Caixàs cita una obra publicada el 1937, Població de Catalunya 1936, com a font de la correcció del topònim, i diu tot seguit que “llavors va començar la Guerra Civil i no va donar temps a fer cap revisió”, en un intent de desmerèixer la tasca normalitzadora de Casacuberta, Coromines i Fabra iniciada ja el 1931 i publicada el 1933. Tampoc no menciona el BOGC 119, de 14 de novembre de 1933, que oficialitzava els noms dels municipis catalans correctament adaptats a l’ortografia catalana. Cal insistir amb les comparacions perquè es vegi l’error: amb el plantejament de Caixàs les formes Bañolas o Figueras serien plenament acceptables, i fins i tot qui més passió pugui posar a defensar que Lledó s’escriu “Lladó” veu de lluny que Bañolas o Figueras són un disbarat. La palla a l’ull d’altri de qui no veu la biga al propi.
Després de provar de sobres que els seus arguments es basen en no tenir en compte la norma ortogràfica de l’idioma, afegeix que “allò que més sobta és la manca de responsabilitat científica amb què es va actuar quant al nom de Lladó”. Ho rebla dient que “crec que la qüestió de noms de lloc, vull dir de la forma d’escriure’ls, no és purament lingüística ni filològica, sinó que hi té una importància cabdal l’ús que, històricament, n’ha fet el poble”. Aquest argument és populista: ignora volgudament que no s’assoliren quotes d’alfabetització altes fins a mitjans del segle XIX. I, encara, que l’alfabetització es va fer en llengua castellana i que la catalana no tingué normativa fins, com hem dit abans, el 1913. Fins al segle XIX els qui escrivien els noms de les poblacions eren clergues, notaris, funcionaris i pocs més.
Finalment, clou el seu text dient que “La Resolució de la Generalitat de 1983 va establir la grafia actual del nostre poble després de tenir en compte l’ús que al llarg del segles el poble de Lladó n’ha fet”. En realitat, la Generalitat va reflectir les pors de la Transició i el cop d’estat de 1981 a la normativa sobre toponímia. El franquisme sociològic hi tingué molt a veure. Tant, que a les cartes que el mateix Caixàs enviava a la Generalitat per a pressionar-la perquè no oficialitzés la forma normativa del topònim, el 1981, encara s’usava el tampó de l’ajuntament franquista: “*AYUNTAMIENTO* LLADÓ (Gerona)”. Franco havia mort sis anys abans; temps de sobres per a fer un tampó nou i decent per a l’ajuntament.
Document de l’Ajuntament de Lledó d’Empordà demanant el manteniment de la deturpació Lladó, imposada pel franquisme, com a forma oficial del topònim. L’expedient complet es pot consultar aquí.
La Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica, reconeix la política de persecució i i repressió del règim franquista contra la llengua i la cultura catalanes, les reconeix com a víctimes de la dictadura i fixa el seu dret a la reparació i a la restitució. També fa esborrar la toponímia d’imposició franquista, i és obligació de l’administració local fer-ho. Per a aconseguir-ho, la llei disposa d’un règim de sancions per als casos on hi hagi negativa al compliment.
Els topònims franquistes, reconeguts com a elements contraris a la memòria democràtica, han de ser retirats pels ajuntaments dels municipis o nuclis afectats. Si no ho fan de manera voluntària, l’article 37 de la llei estableix que l’administració pública competent incoarà d’ofici el procediment per a la retirada del topònim. Aquesta mateixa administració podrà sancionar amb multes coercitives de fins a 1.000€, i fns a 10 seguides, el responsable de la negativa a la retirada del topònim i, alternativament, també podrà realitzar subsidiàriament la retirada de l’element contrari a la memòria democràtica. A més, l’article 39 estableix la privació de subvencions a les persones físiques i jurídiques, públiques i privades, que hagin rebut les sancions a què es refereix l’article 37. Els ajuntaments, com a persones jurídiques públiques, també poden rebre aquesta penalització.
Els ajuntaments no es poden negar a acordar la retirada dels topònims considerats contraris a la memòria democràtica. Una resposta del govern espanyol, de 12/12/2022, a una pregunta del senador Carles Mulet sobre el topònim Llanos del Caudillo ho va deixar clar:
Corresponde a los Ayuntamientos el cumplimiento de lo dispuesto, mediante la adopción del oportuno acuerdo por el Pleno municipal conforme a la normativa de régimen local.
Dit d’altra manera: el Ple està obligat a acordar el que disposa la llei de Memòria Democràtica per a complir-la; el límit de l’autonomia municipal és el marc de la llei. Com que algun ajuntament insisteix a afirmar que és el Ple qui té l’última paraula per a decidir un canvi de nom del municipi, com si cap altra norma no pogués afectar aquest supòsit, farem un breu recordatori. L’article 22 de la Ley 7/1985, de 2 de abril, reguladora de las Bases del Régimen Local, que és la que actualment regula els canvis de nom dels municipis espanyols, diu que els acords relatius al canvi de nom d’un municipi corresponen al Ple. A Catalunya, la legislació de règim local (Decret Legislatiu 2/2003 i Decret 137/2007) diu també que el nom d’un municipi només es pot canviar si així ho acorda el Ple. Tant en un cas com en l’altre, això no és impediment per a complir el que disposa la Llei 20/2022. Com ja hem dit abans, el Ple està obligat a adoptar l’acord que doni compliment al que disposa la legislació vigent. Algun ajuntament també insisteix a dir que farà un procés participatiu o votació per tal que siguin els seus veïns els qui decideixin si s’ha de canviar la nomenclatura franquista o no. Els ajuntaments no tenen la possibilitat de fer votar si una llei s’ha de complir o no. Fer creure als veïns que podran decidir si l’ajuntament complirà o no una llei és confondre’ls.
La llei de Memòria Democràtica també preveu què passa si els ajuntaments es neguen a complir-la: l’article 64 diu que qualsevol persona podrà denunciar els fets susceptibles de les infraccions previstes a la llei, i el 65 diu que són competents per a la incoació i resolució dels expedients sancionadors per les infraccions tipificades la Secretaría de Estado de Memoria Democrática per a les infraccions molt greus, i la Dirección General de Memoria Democrática per a les greus i lleus. Per tant, és l’Estat directament, mitjançant el Ministeri de la Presidència, qui s’encarrega de perseguir les infraccions.
La Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística també té la capacitat de fer retirar la toponímia franquista que queda en vigor a Catalunya, en tant que és prenormativa, i l’article 18.1 d’aquesta Llei estableix que els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans. Té, però, dos entrebancs; el primer que la norma no disposa de règim sancionador, i el segon la legislació de règim local, que conté incoherències internes darrere les que s’escuden els ajuntaments infractors per a no complir aquesta llei. En aquest cas, si es vol aconseguir l’aplicació de la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial encara no normalitzada, li cal al ciutadà que hagi sol·licitat el compliment d’aquesta llei a l’ajuntament que no la compleixi acudir al contenciós administratiu, ja que els errors dels articles 30 i 31 del Decret Legislatiu 2/2003 i del Decret 137/2007 generen una situació que “permet” als ajuntaments vulnerar la Llei de Política Lingüística. “Permet” entre cometes, perquè òbviament que una norma permeti vulnerar-ne una altra és un error, que si no és corregit pel legislatiu només es pot fixar per una sentència judicial. Disposem d’un procediment administratiu, actuat davant de l’Ajuntament de Cabacés i que recorre el camí que fixa la legislació de règim local fins a exhaurir-lo, per a demanar el compliment de la Llei de Política Lingüística a la toponímia, que mostra aquest encaminament al contenciós administratiu com a única forma de solució.
En canvi, en l’improbable situació que calgués judicialitzar algun cas d’incompliment de retirada de topònims franquistes pel que disposa la Llei de Memòria Democràtica, ho faria l’administració i no un ciutadà, ja que aquella llei de Memòria estableix que qualsevol persona pot denunciar un incompliment i que és l’administració qui es fa càrrec del procediment.
El 9 de gener de 2023 (i tramitat el 24 de gener de 2023) el Senat, a l’empara de l’article 20.2 del seu Reglament, va requerir als ajuntaments de Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp les actes dels acords adoptats pels seus òrgans de govern en les quals accepten complir la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica, i recuperar la denominació democràtica dels municipis. Les sol·licituds d’informe les signa el senador de Compromís Carles Mulet.
La Llei de Memòria Democràtica
La Llei 20/2022 va entrar en vigor el 21 d’octubre de 2022, i il·legalitza tota la simbologia franquista, també la toponímia imposada per la dictadura. L’article 4.4 d’aquesta llei reconeix la política de persecució i repressió del franquisme contra la llengua i la cultura catalanes, i l’article 30 estableix el dret al reconeixement i a la reparació integral de les víctimes. La toponímia, deturpada pel franquisme per motius ideològics, s’engloba en el dret de reparació que preveu l’art. 30. A banda l’article 35.2 considera simbologia franquista els topònims imposats per la dictadura, i l’art. 37 estableix els procediments de retirada.
Trenta dies per a respondre
Segons disposta l’article 20.2 del Reglament del Senat, els ajuntaments requerits hauran de facilitar la documentació sol·licitada o manifestar al President del Senat, en un termini no superior a trenta dies hàbils, les raons fonamentades en Dret que ho impedeixin. Els informes es van demanar el 9 de gener i la Mesa del Senat va aprovar les sol·licituds el 24 del mateix mes.
I si no volen complir la llei?
Aquests ajuntaments esquiven el compliment de la Llei de Política Lingüística des del mateix any que es va promulgar, el 1998, utilitzant un subterfugi provocat per incoherències internes de la legislació de règim local. La Llei de Política Lingüística no preveu cap mecanisme de sanció per als casos d’incompliment a la toponímia. En canvi, i en el cas que els ajuntaments es neguin a retirar els topònims franquistes que il·legalitza la llei de Memòria Democràtica, aquesta sí que preveu un règim de sancions, que consisteix en multes econòmiques (art. 37.4), la privació de subvencions (art. 39) i l’actuació d’ofici per part de l’administració competent, que incoarà el procediment de retirada si qui ho ha de fer s’hi nega (art. 37.1).
Podeu llegir íntegrament en aquests documents en PDF les sol·licituds d’informes requerits als ajuntaments de Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp.
L’obligació de compliment
Tot i que algun d’aquests ajuntaments havia assegurat que traspassarien als seus veïns la responsabilitat de prendre la decisió de si mantenir o no els topònims franquistes, l’obligatorietat del compliment de la llei exclou totalment aquesta possibilitat, com explicà a la candena SER Eduardo Ranz, advocat de l’Associació de Víctimes del Franquisme, preguntat sobre la toponímia franquista l’octubre passat, poc abans que entrés en vigor la Llei de Memòria Democràtica.
