Hem demanat el restabliment de la toponímia normativa a diversos nuclis de Josa i Tuixén i la Torre de Cabdella

El 30 d’abril de 2003 el Ple de l’Ajuntament de Josa i Tuixén va acordar demanar el canvi de la grafia del nom oficial de la capital del municipi, així com també la del municipi. Demanaven que se substituís la forma normativa “Tuixén” per la no normativa “Tuixent”, com consta a l’expedient instruït per la Direcció General d’Administració Local sobre aquest canvi, conservat a l’arxiu del Departament de Presidència. El 10 de març de 2004 la Direcció General d’Administració Local dictà una resolució que aprovava el canvi de grafia de Tuixén per Tuixent per a aquest nucli de població com consta a l’expedient referit. A l’expedient en qüestió hi consta una sol·licitud de l’Institut d’Estudis Catalans per la que demana que s’esmeni la resolució de 10 de març de 2004, en tant que no s’havia complert el preceptiu procediment de consulta a l’IEC d’acord amb l’art. 4 del Decret 60/2001, vigent en aquell moment per a dur a terme canvis a la denominació de municipis i nuclis de població. Al mateix expedient hi consta un informe jurídic que cita tota la normativa aplicable al cas excepte l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística, que diu literalment que “Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”. La conclusió de l’informe és que el canvi de denominació del nucli de Tuixén per Tuixent “ha ser [sic] tramitat de forma correcta, d’acord amb les normes procedimentals, acomplint tots els requisits previstos legalment”. També al mateix expedient hi consta l’oposició de l’IEC al canvi de denominació del nucli de Tuixén per Tuixent, que considera improcedent perquè no s’han respectat els preceptes legals i ho reforça esmentant el Decret 397/2004, de 5 d’octubre, pel qual es denegava a aquell ajuntament el canvi de nom del municipi de Josa i Tuixén per Josa i Tuixent per no estar d’acord amb el que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. Segons mostra el “Registre del sector públic local de Catalunya”, s’acabà acceptant la pretensió no fonamentada de l’Ajuntament de Josa i Tuixén per a oficialitzar una deturpació com a nom oficial del nucli capital del municipi de Josa i Tuixén, “Tuixent” (com consta a l’apartat “Entitats que formen l’ens”).

En un cas idèntic al de Josa i Tuixén, el Ple de l’Ajuntament de la Torre de Cabdella de 18 d’abril de 2013 incoà un procediment per al canvi de nom de cinc nuclis del municipi: Cabdella per Capdella; la Central de Cabdella per la Central de Capdella; la Torre de Cabdella per la Torre de Capdella; Oveix per Obeix; i Envall per Emball. L’acta es pot consultar en aquest enllaç. El procediment s’exposà al públic per un termini de trenta dies, amb la publicació al Butlletí Oficial de la Província de Lleida núm. 92, de 28 de maig de 2013, que es pot consultar en aquest enllaç. El Ple de l’Ajuntament de la Torre de Cabdella de 4 de novembre de 2013 va estimar una al·legació d’oposició al canvi de denominació del nucli d’Envall per Emball, perquè “es va presentar documentació justificant la grafia actual d’Envall, juntament amb un informe de l’Institut d’Estudis Catalans”. L’acta es pot consultar en aquest enllaç. Una informació publicada a la web oficial de l’Ajuntament de la Torre de Cabdella el 9 de juny de 2015, sota el títol “Capdella s’escriu amb P”, explica que “Després d’anys de reivindicació, l’Ajuntament de la Torre de Capdella aconsegueix que la Generalitat accepti que els topònims Capdella, la Central de Capdella i la Torre de Capdella s’escriguin amb p, i Obeix amb b.” La notícia es pot consultar en aquest enllaç de la web de l’Ajuntament de la Torre de Cabdella. Consultada la Direcció General d’Administració Local d’acord amb el que disposa la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, aquesta va informar el 05/09/2022 que no es conservava cap expedient dels canvis de nom dels nuclis de la Torre de Cabdella per “la Torre de Capdella”, Cabdella per “Capdella”, Central de Cabdella per “Central de Capdella”i Oveix per “Obeix”. Tanmateix, sí que facilità l’expedient de canvi de nom del municipi de la Torre de Cabdella per “la Torre de Capdella”, que fou denegat per l’ACORD GOV/72/2016, de 7 de juny. L’Ajuntament de la Torre de Cabdella va sol·licitar el 2015 el canvi de nom oficial del municipi pel de la Torre de Capdella. Aquest canvi de nom es va denegar perquè la grafia està en desacord amb el criteri de l’Institut d’Estudis Catalans, expressat en un informe inclòs a l’expedient instruït per la Direcció General d’Administració Local sobre aquest canvi, que deixa clar que la forma normativa (i per tant la que compleix el precepte de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i com resol l’ACORD GOV/72/2016, de 7 de juny) és Cabdella, i que “Capdella” és una forma prenormativa. Aquest mateix criteri es va ignorar per a permetre l’oficialtizació dels nuclis que contenen el denominador “Cabdella” i substituir-lo per “Capdella”. El 23 d’octubre de 2013 l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans emeté informes oposant-se a la sol·licitud de canvi de denominació que l’Ajuntament de la Torre de Cabdella havia fet per a diversos nuclis del municipi. Els informes de l’IEC foren ignorats. Segons mostra el “Registre del sector públic local de Catalunya”, s’acabà acceptant la pretensió no fonamentada de l’Ajuntament de la Torre de Cabdella i s’oficialitzaren les formes Capdella, Central de Capdella, Obeix i la Torre de Capdella com a noms oficials d’aquests nuclis (com consta a l’apartat “Entitats que formen l’ens”).

L’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística, diu que “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”. L’article 47.2 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques diu que les disposicions administratives que vulnerin la Constitució, les lleis o altres disposicions administratives de rang superior seran nul·les de ple dret. L’art. 62 de la derogada Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, vigent en el moment de dur-se a terme els procediments administratius referits, establia el mateix precepte. L’oficialització de topònims vulnerant el que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 és arbitrària en tant que no s’ajusta a dret, i és subjecta al principi d’interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics, contemplat a l’art. 9.1 de la Constitució, pel qual aquestes actuacions administratives han de ser declarades il·legals.

Per tant, hem demanat a la Direcció General d’Administració Local que es declarin nuls de ple dret els procediments de canvi de nom oficial dels nuclis de Tuixent (municipi de Josa i Tuixén) i dels nuclis de Capdella, Central de Capdella, Obeix i la Torre de Capdella (municipi de la Torre de Cabdella). I que siguin restablertes com a oficials i d’ofici les formes normatives i legals dels topònims:

Tuixén, Cabdella, Central de Cabdella, Oveix i la Torre de Cabdella.

La continuïtat de la il·legitimitat franquista

Els ajuntaments de Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp no han adoptat mai cap resolució restaurant les grafies normatives dels seus topònims, aprovades ja el 1933 per la Generalitat. Mantenen des de 1939 (Rialb ho fa des de 1938, any en què va ser ocupat pels franquistes) les formes imposades per la dictadura a aquells noms de lloc. Les grafies Cabassers, Campmany i Rialb van recuperar breument l’oficialitat per la Llei 12/1982, que establia a la disposició transitòria que mentre els ajuntaments no aprovessin resolucions recuperant les formes correctes dels noms dels municipis la seva forma oficial seria la catalana. Per això a la primera llista de noms oficials de municipis de Catalunya de la Generalitat restaurada, del 1983, aquests topònims apareixien amb les grafies correctes (excepte Lladó, l’ajuntament del qual va fer tot el que va poder per a aparèixer ja a la primera llista amb el nom franquista). Amb tot, van continuar utilitzant les grafies franquistes fins i tot mentre la Generalitat oficialitzà les normatives. En lloc d’aprovar resolucions recuperant les grafies de 1933, aquells ajuntaments les aprovaren reclamant l’oficialitat de les formes franquistes. Aquestes resolucions es poden veure als expedients que d’aquests municipis instruí la Generalitat, que es poden consultar en aquesta mateixa pàgina web. Davant la imminent aplicació de la Llei de Memòria Democràtica, que fa retirar els topònims franquistes, la propera batalla d’aquests ajuntaments recalcitrants serà intentar negar l’origen franquista de les deturpacions que tenen com a nom oficial, al·legant que són “formes tradicionals”. Tan tradicionals com Vich, Montblanch, Sardañola, Bañolas, Serchs, Molá, Marsá o Capsanes, i que ningú no dubta a definir com a franquistes, perquè el franquisme va imposar als noms de lloc, el 1939, les formes anteriors a la normalització de 1933. I en el cas de Cabacés, Capmany, Lladó i RIalp la continuïtat d’ús d’aquestes formes pels seus ajuntaments és ininterrompuda des de la victòria franquista a la guerra civil. Si les volen defensar, hauran d’entrar al discurs del negacionisme i el revisionisme històrics, perquè hauran de negar allò que la història prova: que aquestes formes perviuen perquè les imposà la dictadura.


Articles relacionats:
La capacitat coercitiva de la Llei de Memòria Democràtica
La Llei de Memòria Democràtica i la toponímia
La toponímia franquista no té defensa jurídica possible sense caure al revisionisme
Hem demanat a la Consellera de Justícia que la futura llei de Memòria Democràtica de Catalunya faci retirar la toponímia franquista
Topònims franquistes

Informació relacionada: Punt 8 de l’estudi jurídic, “La legislació de Memòria Democràtica”

Crida a la responsabilitat institucional

Cabassers.org és un grup d’interès que demana a l’administració que compleixi la Llei de Política Lingüística a la toponímia. No hem dit mai a cap particular com ha d’escriure res; el que reclamem és que l’administració sigui íntegra i que respecti la legislació lingüística a les formes oficials dels topònims. Defensem la nostra posició exclusivament amb arguments lingüístics, etimològics i jurídics. No necessitem res més. No expressem cap gust personal de ningú; l’ortografia i l’etimologia són com són. No defensem cap interès que no sigui el general; és a dir, que la Llei de Política Lingüística es compleixi a l’administració pública catalana. No hem polititzat mai el problema de la toponímia oficial no normativa perquè no és un problema polític, sinó jurídic, d’incompliment de la llei. Ningú no ha de patir la imposició d’una mania que obliga a usar els noms de determinats llocs com si l’idioma no tingués normes, mentre que a la resta del país els noms de lloc estan correctament escrits i no es força a ningú a usar deturpacions oficialitzades il·legalment.

Els qui defensen la continuïtat de l’anomenada toponímia oficial no normativa, en canvi, exigeixen que determinats noms de lloc s’escriguin com a ells els agrada i no com marquen les normes lingüístiques i legals. El seu únic argument és la seva voluntat. Alguns no dubten a reprendre a qui escriu correctament els topònims en qüestió, reclamant que els altres escriguin com a ells els agrada que es faci i no com és lingüisticament correcte. Creuen que els topònims són seus, i que per tant en poden fer el que vulguin, quan en realitat són patrimoni cultural immaterial col·lectiu. Vinculen erròniament les deturpacions i les faltes ortogràfiques a la seva identitat i ho justifiquen amb un “això ha sigut així tota la vida”. Sovint aquest “tota la vida” comença el 1939. Lamentablement, alguns càrrecs electes formen part d’aquest grup de pensament, i no distingeixen entre el seu gust i la seva obligació, de manera que negant-se a atendre el problema tal com és imposen la seva preferència personal, en lloc de garantir la correcció lingüística i legal.

Alguns ajuntaments dels municipis afectats per aquesta mancança actuen de manera irresponsable, fent creure als seus veïns que poden decidir l’ortografia, com si un topònim es pogués escriure oficialment com agradi més a un grup de gent i no com diu la norma. Els fan creure que podran decidir, en el fons, si s’ha de complir o no la llei. Els ajuntaments no poden eludir el compliment de la legislació; només poden intentar certa obstrucció temporalment, però al final del camí, que ja és molt curt, hi ha el compliment de la llei, com no pot ser d’altra manera. El més honest que poden fer aquests ajuntaments és explicar clarament als seus veïns la naturalesa del problema, que és jurídica. El foment del discurs de la voluntat només els generarà més feina a explicar la realitat quan no puguin continuar mantenint la ficció.

Tots els governs de la Generalitat de Catalunya han negligit durant massa anys aquest problema enquistat de la toponímia oficial no normalitzada. És hora de resoldre’l definitivament per a evitar més confusió. Cal que els ajuntaments assumeixin la responsabilitat que tenen en aquest assumpte, i si no ho volen fer, el Govern ha d’exercir les seves potestats, corregint els vicis de la legislació de règim local per a garantir el respecte a la Llei de Política Lingüística.

Volem ser un país avançat?

Els servidors públics, per alt que sigui el seu càrrec, estan sotmesos a les mateixes normes que la resta de ciutadans. El que aquí sembla una nimietat de poca importància, als països de tradició democràtica consolidada és fiscalitzat, i si ha de tenir conseqüències en té. El Regne unit ha donat diversos exemples en aquest sentit.

Si volem ser un país avançat el primer que hem de fer és garantir la integritat de l’administració fins al detall més mínim. I la toponímia és dintre d’aquest ventall d’elements pertanyents a la cosa pública. Que alguns ajuntaments escriguin el seu propi nom com els agrada més a uns quants i no com diu la llei és corrupció. Riure’ls les gràcies en lloc de reprendre’ls és condescendència. Permetre que uns altres instrumentalitzin legislació mal feta per a imposar preferències particulars a la comunitat sencera és deixadesa. I si algú pensa que no, que fixar-se en com s’escriuen els noms de lloc és una mania, s’equivoca. Els noms de lloc s’escriuen de determinada manera perquè la legislació ho disposa, i no voler-los escriure com toca és negar-se a complir la llei, o incomplir normes defraudant amb altres de mal fetes. I això, que ho faci un servidor públic o l’administració en el seu conjunt és inacceptable i impropi d’un país avançat. Si som municipis d’Europa, com diu el senyal de Maçanes (oficialment encara Massanes), ho hem de ser per a tot, també per a mantenir la integritat de l’administració i el respecte per les pròpies lleis.

El Govern actual no ha generat aquesta situació, que ve de fa dècades, sinó que l’ha heretat. Però com que està al corrent de què passa i té els instruments per a solucionar-ho, també té el deure de resoldre-ho.

És l’hora del Govern

El problema de la toponímia oficial no normativa és idèntic per a tots els ajuntaments que el mantenen, ja que tots abusen d’una incoherència interna de la legislació de règim local per a esquivar el compliment de la llei de Política Lingüística. Per tant, l’obstinació d’un fa necessària una solució de conjunt per a tots, ja que només cal que un es negui a corregir perquè la solució hagi de ser legislativa, si es vol evitar la via del contenciós administratiu. Aquests ajuntaments, en comptes d’atendre la situació des de la raó, han decidit adoptar postures basades en l’emoció, com si l’assumpte fos al camp de la voluntat i no al de la responsabilitat. I cap d’ells no ha corregit cap topònim oficial, ni tenen cap intenció de fer-ho. L’excusa és genèrica: tots tenen “altres prioritats més urgents”. Tot passa sempre al davant de complir la Llei de Política Lingüística, que ignoren des de fa vint-i-cinc anys. I després resulta que hi ha més feina a buscar excuses per a desestimar instàncies, que a fer el que se’ls demana i complir la llei. La “prioritat urgent” que tenen és aguantar els topònims deturpats com sigui.

Després d’exhaurir la via administrativa en un cas que mostra com es desenvoluparan tots els altres, li hem demanat al Govern, mitjançant la conselleria de Presidència, que actuï, ja que és qui té les eines per a fer acabar l’arbitrarietat d’aquestes administracions locals. Per això li hem demanat que corregeixi la incoherència interna de la norma que instrumentalitzen els ajuntaments infractors per a no atendre les seves obligacions. Cal la modificació dels articles contradictoris del Decret Legislatiu 2/2003 i del Decret 139/2007, dels quals abusen aquests ajuntaments per a evitar el compliment de la Llei de Política Lingüística.

Com que quatre dels topònims en aquesta situació són, a més, imposicions del franquisme, també hem demanat a la conselleria de Justícia, Drets i Memòria que la nova llei de Memòria Democràtica de Catalunya que prepara asseguri la retirada de les deturpacions imposades per la dictadura a aquells noms. La Ley 20/2022, de 19 de octubre, de Memoria Democrática, aprovada recentment pel Congreso espanyol ordena la retirada dels topònims franquistes. No hi ha cap motiu pel qual una llei catalana de la mateixa naturalesa s’hagi de conformar amb el nomenclàtor dels carrers, que sí que menciona l’avantprojecte, i no tocar els topònims municipals franquistes, dels que el mateix avantprojecte no diu res.

És, doncs, l’hora del Govern per a evitar que uns quants ajuntaments continuïn imposant el seu caprici, i també per a esborrar d’una vegada per totes la petjada del franquisme a la toponímia.

Hem demanat a la Consellera de Justícia que la futura llei de Memòria Democràtica de Catalunya faci retirar la toponímia franquista

En resposta a una interpel·lació de memòria democràtica al Parlament el 24 de gener de 2023, la Consellera de Jusítica, Honorable Senyora Gemma Ubasart, va anunciar que el Govern aprovarà aviat una nova llei de memòria democràtica de Catalunya. Vist l’avantprojecte d’aquesta llei, hem observat que l’article 48 considera simbologia franquista mencions al nomenclàtor de carrers, però tanmateix no fa referència a la toponímia d’imposició franquista. Hem sol·licitat a la Consellera que la nova llei faci retirar la toponímia municipal franquista que encara és vigent a Catalunya, de la que queden com a oficials les denominacions Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp. Els ajuntaments d’aquests municipis no han volgut aprovar mai cap resolució per a recuperar les formes correctes dels topònims, ja aprovades el 1933, i que són Cabassers, Campmany, Lledó i Rialb. El 6 de novembre de 2022 l’agència Efe va distribuir una informació titulada “Los últimos pueblos de España con nombres franquistas”, que inclou aquests quatre municipis catalans a la llista, i que es pot llegir aquí.

Per Decret de la Conselleria de Governació el 1933 (Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 119, 14/11/1933, pàg. 991 i següents) la Generalitat va oficialitzar els noms dels municipis de Catalunya normativitzats per l’Institut d’Estudis Catalans. A partir de 1938, la dictadura franquista, a mesura com l’exèrcit rebel ocupava els municipis del Principat, revertia l’oficialització de 1933 i tornava al les formes toponímiques anteriors, com un instrument més de la repressió que patiren la llengua i la cultura catalanes.

El preàmbul de la ja derogada Llei 12/1982 reconeix aquest fet: “La Generalitat de Catalunya, el 20 d’abril de 1931, encomanà per decret a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans la revisió del nom dels municipis de Catalunya quant a l’ortografia, i el restabliment de la forma catalana dels que havien estat castellanitzats. El 1939 els noms d’aquesta llista foren novament sotmesos a deformacions ortogràfiques i a adaptacions al castellà.” I en paraules del professor Xavier Rull (Els límits en la fixació gràfica dels topònims en català, pàgs.136-137): “Les autoritats franquistes van dur a terme una política de persecució del català; i una de les accions d’aquesta persecució consistia a desconstruir l’obra normalitzadora de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana. Per això el franquisme va recuperar les grafies antigues […]: era una manera de desprestigiar l’obra de Pompeu Fabra, i per tant de fer visible als catalanoparlants que el català era una parla sense normes ortogràfiques clares.” Encara August Rafanell a “Breu relació de la destrucció del català sota el franquisme” a la revista Lengas, núm. 66, p. 7-30, 2009, explica així la repressió franquista sobre la toponímia: “Es tractava de fer veure a tothom que la normativització promoguda pel catalanisme institucional d’avantguerra no havia existit. O, en tot cas, que ja li havia passat l’hora. Per això, a part de castellanitzar-los, a la major part dels noms de lloc se’ls va reposar la forma antiga, pre-normativa. La manera de designar la ciutat de Vic esdevé tot un paradigma. Fins al tardofranquisme, la forma Vic, pròpia del català normalitzat i indistinta fonèticament de l’arcaïtzant Vich, serà proscrita i sancionada. Encara a finals de la dècada dels seixanta, una simple hac podia comportar algun maldecap a qui s’atrevís a prescindir-ne.”

El Cens de simbologia franquista del Banc de la Memòria Democràtica incorpora tapes del clavegueram com a elements que farà retirar la futura llei de Memòria Democràtica de Catalunya, segons preveu l’art. 54 del seu avantprojecte. Aquests elements estan inclosos al cens en ser considerats simbologia franquista perquè aquestes tapes incorporen (i citem literalment de les fitxes) “una inscripció en relleu amb la toponímia franquista del municipi”. Les tapes en qüestió són dels municipis de la Vilella Baixa, Marçà i el Molar, i mostren inscripcions amb la toponímia franquista de cada un d’ells: Vilella Baja, Marsá i Molá.

Seria incoherent que la nova llei de Memòria Democràtica fes retirar tapes de claveguera amb toponímia franquista inscrita, però no la toponímia imposada per la dictadura que encara és vigent i oficial. Aquesta llei ha de preveure la retirada de les deturpacions que el franquisme imposà a la toponímia com a acte repressiu contra la llengua i la cultura catalanes. Per això, el 25 de gener de 2023 hem sol·licitat a la Consellera de Justícia que la llei de Memòria Democràtica de Catalunya garanteixi la retirada de les deturpacions franquistes que encara són el nom oficial dels municipis de Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp.


Articles relacionats:
La continuïtat de la il·legitimitat franquista
La Llei de Memòria Democràtica i la toponímia
La toponímia franquista no té defensa jurídica possible sense caure al revisionisme
Hem demanat a la Consellera de Justícia que la futura llei de Memòria Democràtica de Catalunya faci retirar la toponímia franquista
Topònims franquistes

Informació relacionada: Punt 8 de l’estudi jurídic, “La legislació de Memòria Democràtica”