Que la forma oficial dels topònims d’alguns municipis i nuclis de població de Catalunya contingui incorreccions lingüístiques no és una simple qüestió localista ni de lluny, sinó que té una dimensió internacional. El fet de tenir aquestes formes incorrectes com a oficials constitueix una vulneració de l’article 20 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, ja que provoca desigualtat davant la llei per als ciutadans empadronats als municipis afectats per les irregularitats toponímiques, que es veuen forçats a ser titulars de documents amb formes bàrbares. Mentre la legislació garanteix a la majoria l’ús de les formes normatives i correctes dels topònims dels municipis on viuen, a uns altres la mateixa legislació els garanteix el contrari, i els obliga a cometre faltes ortogràfiques. Per tant, el principi d’igualtat davant la llei no es compleix, ja que la mateixa norma, pensada en principi per a tenir un efecte únic (el Decret 133/2020, que garanteix l’ús de les formes toponímiques correctes, en el benentès que les formes oficials són lingüísticament correctes) causa efectes contraris segons on es visqui.

També vulnera la Resolució IX/4 de la IX United Nations Conference on the Standardization of Geographical Names, que declara els topònims patrimoni immaterial de la humanitat, i insta a la protecció i salvaguarda d’aquest patrimoni. I la Convenció de la UNESCO per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, de 17 d’octubre de 2003. Justament, el darrer text legislatiu de la Generalitat en matèria de toponímia oficial, es basa en aquesta normativa internacional.

Tenir denominacions oficials no normatives també infringeix la legislació nacional que regula aquesta matèria: la Llei 1/1998, de política lingüística, i provoca frau de llei en l’aplicació del Decret 133/2020, com s’explica detalladament aquí.

Hi ha deu municipis (i uns 100 topònims majors més) que comparteixen aquesta situació de contradicció de les normes: Cabacés (Cabassers), Capmany (Campmany), Castell-Platja d’Aro (Castell i Platja d’Aro), Figaró-Montmany (el Figueró i Montmany), Forallac (Vulpellac, Fonteta i Peratallada), Lladó (Lledó), Massanes (Maçanes), Navàs (Navars), Rialp (Rialb) i Torrelavit (Terrassola i Lavit).

La solució no és fer votar als veïns d’aquests municipis si volen o no mantenir incorreccions lingüístiques a les formes oficials dels topònims, sinó corregir-les directament, com es corregeix qualsevol falta ortogràfica. No és una qüestió ni de gustos, ni de voluntats, sinó d’ortografia i d’etimologia. De fet, els processadors de text informàtics corregeixen sols les faltes, sense demanar res a ningú. Com es pot comprendre fàcilment, les normes d’ortografia i l’etimologia no són matèries que es puguin decidir a les urnes. Tampoc no es pot fer votar si s’ha de complir o no la llei; només es pot complir, com es compleixen totes les altres. La solució més sensata que té aquest problema, és que el Govern de la Generalitat corregeixi d’ofici tota la toponímia oficial catalana. Interpretant la llei des del principi de jerarquia normativa, el Govern pot fer-ho, ja que garantir que els topònims no continguin incorreccions lingüístiques no és competència municipal.

Per tant, el que hem d’esperar és que aquesta toponímia oficial sigui corregida, per tal de complir la legislació vigent, tant nacional com internacional. No és una matèria que depengui dels ajuntaments, sínó del Govern. I el Govern hi ha de posar ordre. Continuar sota la situació actual, on es marquen els topònims incorrectes amb asteriscs al Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya en lloc de corregir-los, i amb arbitrarietats legals, ni té sentit, ni és seriós, ni és possible.

El municipi que avui en dia es coneix com “Navàs” s’anomenà Castelladral fins el 1937. Per aquest motiu no apareix amb la forma “Navàs” a la “Llista dels noms dels Municipis de Catalunya” del 1933:

El 1937 l’Ajuntament de Castelladral sol·licitava a la Conselleria de Seguretat Interior el canvi de nom per “Navàs”. Per al procediment, un Decret de Seguretat Interior de 9 d’octubre de 1936, publicat al DOGC 285, 11/10/1936, pàgs. 141 i 142, establia que “per a canviar el nom d’un poble caldrà que ho acordi l’Ajuntament, sotmetent l’acord a l’aprovació del Consell de la Generalitat”. Així doncs, el DOGC núm. 28, de 28 de gener de 1937, publicava el canvi de nom de Castelladral per Navàs:

A principis de gener de 2022 l’usuari de twitter @georgeengel73 feia públic un document molt interessant, sobre l’anunci de canvi de nom del municipi que trameté l’Ajuntament de Navàs el dia 1 de febrer de 1937 als altres ajuntaments catalans, per tal de notificar-los la variació:

Acabada la guerra civil, el franquisme tornà a la denominació de Castelladral. Aquesta denominació continuà vigent fins el 1960, i en aquell any el nom del municipi es tornà a canviar pel que ja havia adoptat el 1937, però castellanitzat: Navás. A la primera llista de noms oficials dels municipis catalans, aprovada per la Generalitat restaurada el 1983, el topònim hi aparegué catalanitzat i amb l’accent obert, Navàs (Núm. 474 a la llista):

Tanmateix, la forma normativa d’aquest topònim és Navars i no Navàs. S’adoptà la forma “Navàs” el 1937 perquè, per les circumstàncies de la guerra, no es va consultar l’IEC per al canvi de nom i la correcció de la forma. Això va fer que el topònim aparegués així el 1983. Joan Coromines ho aclareix a l’Onomasticon Cataloniae, v. 5, p. 449, col. b, lín. 4.

Si per a veure gràficament la incorrecció de la forma “Lladó” per al Lledó d’Empordà cal viatjar 340 km cap al sud i comparar-lo amb el Lledó d’Algars, al Matarranya, Massanes ho posa més fàcil. L’estació de ferrocarril compartida amb Maçanet s’anuncia amb els dos topònims junts al mateix cartell: Maçanet Massanes. No voldreu veure mai res de més incongruent amb tanta facilitat. Ambdós topònims comparteixen l’etimologia, fins al punt que Maçanet és un derivat de Maçanes (On. Cat. vol. 5, pàg. 116, col. b, lín. 36). Tanmateix, la forma oficial del topònim Maçanes és Massanes. Tant hi fa que hi hagi altres topònims, tant al Principat com al País Valencià, que s’anomenin igual i s’escriguin bé: la partida de les Maçanes al terme d’Aòs, el barranquet de les Maçanes a Peníscola, la vall de Maçanes entre Marçà i Colldejou, i la Torre de les Maçanes a la Marina Valenciana.

És impossble no adonar-se de la incongruència quan es veu el cartell de l’estació de Maçanet Massanes (Maçanes). Per poca normativa lingüística que se sàpiga, per poca idea que es tingui d’etimologia, només de veure aquestes dues formes juntes ja s’ha de detectar que alguna cosa falla, que una de les dues és un error.

Insistir a voler mantenir topònims oficials amb formes aberrants no porta enlloc. El màxim que s’aconsegueix és ridiculitzar el municipi, i presentar-lo al món amb una falta ortogràfica, que és una pèssima targeta. Aquestes situacions són heretades de la dècada de 1980, quan la ignorància estava més estesa i resultava més fàcil amagar la cacicada que era que a l’ajuntament de torn no li donés la gana corregir el topònim. La bona gent que hi ha als consistoris actuals faria bé de corregir aquestes herències enverinades i desprendre’s d’un llast que no aporta res positiu als seus municipis.

L’existència de topònims no normatius com a formes oficials de diversos municipis catalans té una derivada a l’odonímia (els noms de les vies públiques). De la llista de topònims no normatius, n’hem trobat vuit al nomenclàtor de diversos municipis:

Carrer de Cabacés (hauria de ser Cabassers), a Reus i a la Torre de l’Espanyol.

Carrer de Lladó (hauria de ser Lledó), a Badalona, a Manresa i a Vilafant.

Carrer de Capmany (hauria de ser Campmany), a Figueres i a Sabadell.

Carrer del Figaró (hauria de ser el Figueró o el Figueró i Montmany), a l’Ametlla del Vallès i a Canovelles. En canvi, a la Garriga el carrer està ben expressat, “el Figueró”.

Carrer de Forallac (hauria de ser Vulpellac, Fonteta i Peratallada), a Calonge.

Carrer de Massanes (hauria de ser Maçanes), a Celrà i Camí de Massanes a Hostalric.

Carrer Rialp (hauria de ser Rialb), a Castellbisbal. En canvi, és carrer Rialb, ben escrit, a Sabadell i a Vacarisses.

Carrer Torrelavit (hauria de ser Terrassola i Lavit), a Sant Pere de Riudebitlles.

Es pot obrir el debat sobre la legalitat d’aquesta nomenclatura oficial de les vies indicades. Per un costat, incompleix l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, que estableix que els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans. Per altra banda, l’article 6.1 del Decret 133/2020, estableix: “La retolació a totes les vies urbanes i interurbanes dins el territori de Catalunya ha de fer constar els topònims de Catalunya exclusivament en la seva forma oficial”. Per tant, les denominacions d’aquests carrers compleixen el que disposa un decret, i contradiuen el que ordena una llei. Així doncs, pel principi de jerarquia normativa, s’ha de considerar invàlida la disposició del decret, ja que en aquests casos concrets contradiu el que mana una llei, i per tant, els noms dels carrers s’haurien d’expressar amb la forma normativa dels topònims que contenen. La responsabilitat de complir la normativa adequadament és dels ajuntaments afectats, com deixa clar l’art. 1.2 deñ Decret 13372020. Cal, però, regir-se pel principi de jerarquia normativa, com s’ha explicat més amunt, per tal de complir correctament la legislació en matèria de toponímia oficial, i la presència de topònims no normatius a l’odonímia evidencia, un cop més, la necessitat de refer tota la legislació que afecta la toponímia oficial, per tal de dotar-la de claredat de compliment i suprimir les arbitrarietats i les contradiccions (que acaben generant frau de llei) que conté, com s’explica a bastament aquí.

L’Ajuntament de Josa i Tuixén utilitza, a tort, la denominació no normativa i no oficial del municipi Josa i Tuixent. La pàgina web de la corporació municipal utilitza, també, un domini amb aquesta denominació que no s’ajusta ni a la ciència ni a la llei: josaituixent.cat. Com exlplica el Dr. J.A. Rabella, de les Oficines d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans en aquest article, es permeté que l’ajuntament de Josa i Tuixén canviés el nom del nucli pel de Tuixent*, després d’haver-li denegat el canvi del nom del municipi. I com sol passar, s’agafà el braç i la mànega:

“Encara que aquest topònim s’hauria de considerar com un veritable monument lingüístic que forma part del nostre patrimoni històric i cultural —ja el trobem documentat des del segle IX, “Tuxen”, a l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell—, des de l’Ajuntament s’ha insistit a emprar la solució no normativa, Tuixent, per la qual cosa l’any 2004 va sol·licitar el canvi de denominació —ja que el nom estava ben escrit també oficialment—, un canvi que, d’acord amb l’informe negatiu redactat des de l’OdO amb data de 5 de febrer de 2004, es va denegar des del Departament de Governació (Decret 397/2004, de 5 d’octubre, pel qual es denega el canvi de nom del municipi de Josa i Tuixén pel de Josa i Tuixent). Tanmateix, posteriorment l’Ajuntament va sol·licitar el canvi de la forma escrita del nom del cap del municipi, un canvi que, per mitjà d’un procediment administratiu que no va tenir en compte les competències de l’IEC, es va acabar concedint, de manera que en la segona edició del Nomenclàtor oficial el municipi consta amb el nom de Josa i Tuixén, mentre que el cap del municipi hi apareix amb la forma Tuixent.” (Llengua i ús, 2010, 47: “La segona edició del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya”, p. 50-51).

Josa i Tuixén és un altre cas de doble denominació oficial; una de correcta per al municipi (Josa i Tuixén), i una d’incorrecta per al nucli (Tuixent), i apareix així a la cartografia de l’Institut Català de Cartografia i al Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya. Això és absolutament il·legal, ja que contradiu l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, i també el Decret 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia. La inscripció de la forma “Tuixent” al Registre del sector públic local de Catalunya també és nul·la de ple dret.

L’ús de la toponímia com a moneda de canvi del localisme mal entès i perjudicial s’ha d’acabar. La toponímia és patrimoni cultural immaterial de la humanitat, segons estableix la UNESCO, i no és acceptable que per a conformar una administració local que ni té l’autoritat lingüística ni les competències per a determinar la forma de cap topònim (com s’aclareix en aquest article) es denegui la deturpació del topònim del municipi, però en canvi es permeti fer malbé el topònim d’un dels nuclis que formen el municipi i que és, al cap i a la fi, la forma que apareix als cartells de les carreteres i als mapes.

Informació relacionada:
Hem demanat el restabliment de la toponímia normativa a diversos nuclis de Josa i Tuixén i la Torre de Cabdella

A l’apartat de topònims no normatius d’aquesta web hi relacionem els deu municipis que no tenen, encara, com a denominació oficial la forma normativa del seu topònim, sinó que usen formes que no s’ajusten a la normativa de la llengua catalana. Entre ells, quatre formes estan indicades com a imposicions franquistes. Són aquestes:

Cabacés
Capmany
Lladó
Rialp

La llengua catalana no fou normativitzada fins a la segona dècada del segle XX i això feu que no hi hagués regulació pròpia sobre la toponímia que, de totes maneres, patí un procés d’adaptació a les normes ortogràfiques de la llengua castellana des del decret de Nova Planta. Per exemple, la forma “Cabacés” es troba documentada per primer cop el 2 d’octubre de 1742; la llengua castellana ja tenia normativa en aquelles dates, i per aquest motiu aparegué l’accent sobre l’última síl·laba del topònim, en un moment en què el català no disposava d’accents gràfics, i el funcionariat i clergat ja havia estat educat en castellà. Els altres topònims de la llista fixaren la seva grafia segons la pronúncia del nom de lloc.

El primer cop que es fixà una grafia oficial per a la toponímia catalana (i per a tota l’espanyola) fou al segle XIX, quan es publicà l’obra Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España : dispuesto por riguroso órden alfabético entre las provincias, partidos judiciales, ayuntamientos, y entidades de poblacion. Aquesta nomenclatura fou la que usà el Instituto Geográfico y Estadístico del govern espanyol, a partir del 1870, per a fixar la forma gràfica de la toponímia oficial. Això fou així fins que el 1933 el Govern de la Generalitat oficialitzaria (mitjançant un Decret de la Conselleria de Governació, publicat al BOGC núm. 119 (14/11/1933), pàgs. 990-995) la llista normativitzada dels noms dels municipis de Catalunya. Aquesta llista havia estat encarregada a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i publicada a l’opuscle “LLISTA DELS NOMS DELS MUNICIPIS DE CATALUNYA. Dreçada per la secció filologica de l’Institut d’Estudis Catalans amb la col·laboració de la ponencia de divisio territorial.” Els autors foren Josep Maria de Casacuberta, Joan Coromines i Pompeu Fabra. El Decret de 1933 contenia, en dues taules, la versió del topònim de l’Instituto Geográfico y Estadístico, i la normativitzada i que seria oficial a partir de llavors.

La dictadura franquista abolí la Generalitat de Catalunya i tota la legislació que havia emès ja a l’abril del 1938 (BOE n. 534, 08/04/1938, p. 6674), i aquesta disposició s’aplicà a mesura com el territori català anava essent ocupat pels colpistes, fins a la completa ocupació a primers de 1939. El que va fer el franquisme fou tornar a utilitzar com a formes oficials de la toponímia catalana les fixades el 1870 per l’Instituto Geográfico y Estadístico, revertint la normativització de 1933. És a dir, deturpà els topònims tornant a aquelles formes prenormatives. En paraules del professor Xavier Rull (Els límits en la fixació gràfica dels topònims en català, pàgs.136-137):

Les autoritats franquistes van dur a terme una política de persecució del català; i una de les accions d’aquesta persecució consistia a desconstruir l’obra normalitzadora de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana. Per això el franquisme va recuperar les grafies antigues […]: era una manera de desprestigiar l’obra de Pompeu Fabra, i per tant de fer visible als catalanoparlants que el català era una parla sense normes ortogràfiques clares.

August Rafanell, a “Breu relació de la destrucció del català sota el franquisme” (Lengas, 66 | 2009, 7-30) explica així la imposició de deturpacions toponímiques per part de la dictadura:

Així que els partidaris de Franco prenen el país, els indicadors públics en català es fan miques a cop de martell i a la vista de tothom. N’hi haurà uns quants que sobreviuran, inaccesibles a la piqueta, convertits d’aquesta forma en verdaders palimpsestos, o sigui en restes textuals d’un naufragi. Els noms de les coses més sentides per la gent va experimentar una revocació total. No solament es van pulveritzar les plaques relacionades amb el règim derrotat. Durant un cert temps (poc, tot sigui dit), a la plaça de Catalunya de Barcelona —centre neuràlgic de la ciutat moderna— se li donarà el títol de «plaza del Ejército español». De molta més durada serà la conversió de la «Biblioteca de Catalunya» en «Biblioteca Central».

Però va tenir encara un calat més fondo el rebateig dels topònims. Així, Girona i Lleida, escrits tal com s’havien dit sempre en català, passen a ser pures suposicions orals, subordinades als noms oficials de Gerona i Lérida. A les ciutats mitjanes també se’ls va obligar a alterar la seva principal matrícula identificativa: Vilanova i la Geltrú a partir d’ara serà Villanueva y Geltrú; Terrassa, Tarrasa; Sant Sadurní d’Anoia, San Sadurní de Noya; Sant Boi de Llobregat, San Baudilio de Llobregat, etc. Inclús molts poblets, encara plenament monolingües en català, s’hauran de blegar davant del correctiu: Sant Fost de Campsentelles passarà a ser San Fausto de Campcentellas; Sant Fruitós de Bages, San Fructuoso de Bages; Sant Quirze de Besora, San Quírico de Besora; Sant Esteve de Llémena, San Esteban de Llémana; Joanetes, Juanetas, Sant Climent Sescebes, San Clemente Sasebas, etc. etc. No acabaríem.

Es tractava de fer veure a tothom que la normativització promoguda pel catalanisme institucional d’avantguerra no havia existit. O, en tot cas, que ja li havia passat l’hora. Per això, a part de castellanitzar-los, a la major part dels noms de lloc se’ls va reposar la forma antiga, pre-normativa. La manera de designar la ciutat de Vic esdevé tot un paradigma. Fins al tardofranquisme, la forma Vic, pròpia del català normalitzat i indistinta fonèticament de l’arcaïtzant Vich, serà proscrita i sancionada. Encara a finals de la dècada dels seixanta, una simple hac podia comportar algun maldecap a qui s’atrevís a prescindir-ne.

Un cop recuperada la Generalitat, després de la mort de Franco, el govern català va emprendre la restitució dels noms de lloc, per a restablir les formes normativitzades segons les normes de l’idioma, ja oficialitzades el 1933. Així, la Llei 12/1982, que regulava el procediment de canvi de nom dels municipis de Catalunya, també feia èmfasi en el mal que el franquisme havia fet a la toponímia, i en la necessitat de restaurar-la:

La Generalitat de Catalunya, el 20 d’abril de 1931, encomanà per decret a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans la revisió del nom dels municipis de Catalunya quant a l’ortografia, i el restabliment de la forma catalana dels que havien estat castellanitzats. El 1939 els noms d’aquesta llista foren novament sotmesos a deformacions ortogràfiques i a adaptacions al castellà, i el nom dels municipis que han resultat d’agregacions o de segregacions de nuclis de població del 1939 ençà presenta sovint formes arbitràries, allunyade de la tradició catalana. Es fa necessari, doncs, de promulgar una norma que ens permeti, tot respectant l’autonomia municipal en aquesta matèria, l’aplicació efectiva d’una toponímia correcta als municipis de Catalunya.

Tot i que el 1983 la Generalitat oficialitzà provisionalment i mentre els ajuntaments no adoptessin resolucions definitives els topònims amb les formes normatives fetes ja oficials el 1933, alguns municipis s’hi resistiren i aconseguiren, amb posterioritat a aquesta data (excepte Lledó, que ja apareix a la llista de 1983 amb la forma “Lladó”), recuperar les formes deformades, impròpies i prenormatives, imposades pel franquisme el 1939, revertint la normativització de 1933. Per això els topònims que mantenen les formes imposades el 1939 es consideren d’imposició franquista, encara que es tornessin a oficialitzar amb posterioritat al 1983, després d’haver estat substituïdes durant un temps breu per les formes normatives, ja que la il·legitimitat franquista és ininterrompuda. Hi ha un cas amb variacions: Rialb, que el 1933 s’oficialitzà com a Rialb de Noguera, tot i que actualment l’IEC ha suprimit “de Noguera” del topònim.

L’existència d’aquestes formes pot considerar-se una pervivència, encara, del franquisme sociològic; és a dir, dels efectes que tigué la dictadura, en aquest cas sobre l’àmbit de la toponímia oficial; és obvi que sense el franquisme la llista del 1933 no hauria deixat de ser vigent, i per tant la toponímia oficial catalana no s’hagués vist desnormativitzada el 1939. En un procés similar, aquest franquisme sociològic encara perviu, també, en edicions de llibres censurats, que es continuen editant amb les parts censurades pel franquisme a l’estat espanyol. També es reprodueix el mateix cas en determinades pel·lícules, que encara s’emeten sense les parts que n’eliminà la censura.

Roda de Berà fou un cas similar als quatre anteriors, fins que el 2012 substituí la forma “Roda de Barà” per la normativa que actualment és oficial. Imposada la forma Bará pel franquisme, el 1983 la Generalitat oficialitzà de nou la grafia Roda de Berà, però a la llista de noms dels municipis del 1984 ja hi apareix, de nou, sota la forma Roda de Barà (canviant només l’accent tancat per un d’obert a Barà). De fet, a la carretera N-340 encara s’hi poden trobar indicadors amb la forma imposada el 1939, “Roda de Bará”, amb accent tancat.

La Torre de Capdella, capital del municipi de la Torre de Cabdella, és un cas similar: la forma oficial del municipi és la normativa, però la de la seva capital, del mateix nom, és la imposada el 1939 pel franquisme. I això ho consentí la Generalitat en temps molt recents (el 2015), també per als nuclis de Central de Capdella i Capdella, al mateix municipi.

Finalment, el cas paradigmàtic de toponímia franquista és Villafranco del Delta, un nucli del municipi d’Amposta, construït el 1951 i batejat amb aquest nom en honor al dictador. El topònim fou canviat pel de Poblenou del Delta unilateralment per la Generalitat el 1989. Tanmateix, no és pas pitjor el topònim Villafranco que Cabacés, Capmany, Lladó o Rialp: mentre que el primer va ser pensat per a homenatjar un dictador vencedor d’una guerra, les deturpacions van ser imposades per a humiliar i vexar no només els vençuts, sinó una llengua i una cultura.

Articles relacionats:
–La capacitat coercitiva de la Llei de Memòria Democràtica
–La continuïtat de la il·legitimitat franquista
–La diferència entre toponímia prenormativa, normativa i franquista
–La Llei de Memòria Democràtica i la toponímia
–La Ponència de la llei de memòria democràtica de la Comissió de Justícia del Parlament reconeix la necessitat d’eliminar la toponímia deturpada pel franquisme
–La toponímia franquista no té defensa jurídica possible sense caure al revisionisme
–Hem demanat a la Consellera de Justícia que la futura llei de Memòria Democràtica de Catalunya faci retirar la toponímia franquista

Informació relacionada: Punt 8 de l’estudi jurídic, “La legislació de Memòria Democràtica”